El Tribunal Suprem d’Espanya (Sala Social, STS 44/2018, rec. 3394/2015, de 24 de gener de 2018) ha reconegut l’existència d’una relació laboral entre un instal·lador d’ascensors i l’empresa Zardoya Otis, malgrat que l’activitat es formalitzava mitjançant un contracte mercantil i l’emissió de factures per part del treballador com a autònom. La Sala conclou que, per sobre de l’aparença formal, en la prestació de serveis concurrien les notes de dependència i alienitat pròpies d’un contracte de treball.
La resolució analitza l’article 1.1 de l’Estatut dels Treballadors, recordant que la qualificació jurídica de la relació no depèn del nomen iuris atorgat per les parts, sinó de la realitat de les funcions exercides. El tribunal insisteix que cal atendre les condicions efectives en què es desenvolupa l’activitat, especialment la integració en l’organització empresarial i l’absència d’autonomia real del prestador de serveis.
En el cas enjudiciat, el demandant venia prestant serveis des de 2006 com a instal·lador d’ascensors mitjançant un “contracte marc de col·laboració”, realitzant en la pràctica les mateixes funcions que els treballadors assalariats de l’empresa. Tot i que figurava al Règim Especial de Treballadors Autònoms i emetia factures, treballava de manera continuada i exclusiva per a l’empresa, sense disposar d’una estructura empresarial pròpia ni oferir els seus serveis al mercat.
El Tribunal destaca que la dependència es manifestava en diversos elements: el treballador seguia les instruccions tècniques de l’empresa, utilitzava manuals de muntatge i plans de seguretat facilitats per aquesta, i rebia formació específica. Així mateix, estava subjecte a terminis d’execució fixats per l’empresa i utilitzava indumentària amb la seva imatge corporativa, evidenciant la seva integració en l’organització productiva.
Pel que fa a l’alienitat, la Sala subratlla que el resultat del treball revertia directament en l’empresa, que era qui contractava amb els clients i assumia el risc econòmic de l’activitat. El treballador percebia una retribució pels serveis prestats sense intervenir en la fixació de preus ni assumir el risc empresarial. A més, els mitjans essencials de producció —com els propis ascensors i l’utillatge específic— eren aportats per l’empresa, essent marginal la inversió del treballador.
El tribunal rebutja que l’absència d’un horari rígid o la formalització mitjançant factures desvirtuïn la naturalesa laboral de la relació. Aquests elements no exclouen la subordinació quan concorren indicis clars d’integració en l’estructura empresarial i manca d’autonomia en la prestació del servei.
La sentència conclou que la relació havia de qualificar-se com a laboral i que la finalització dels encàrrecs comunicada per l’empresa constitueix un acomiadament. En conseqüència, es reconeix el dret del treballador a les indemnitzacions corresponents d’acord amb la normativa laboral.
Si prestes serveis tècnics o especialitzats sota l’aparença d’autònom, però treballes de manera integrada en l’organització d’una empresa, seguint les seves instruccions i sense assumir el risc econòmic de l’activitat, podries trobar-te davant d’una situació de fals autònom. La jurisdicció social permet reclamar el reconeixement de la relació laboral i els drets associats.