La Sentència del Tribunal Suprem 254/2023, d'11 d'abril de 2023 (ECLI:ES:TS:2023:1598), analitza la naturalesa jurídica de la relació mantinguda durant gairebé dues dècades entre una periodista i Radio Televisió Madrid (RTVM), concloent que, malgrat facturar els seus serveis com a autònoma a través d'una comunitat de béns, la seva activitat es desenvolupava en condicions pròpies d'una relació laboral per compte d'altri.
La figura del fals autònom fa referència a aquells professionals que, tot i que formalment apareixen com a treballadors per compte propi, presten els seus serveis sota les notes de dependència i alienitat característiques d'una relació laboral. Aquest fenomen no es limita a sectors com el repartiment o les plataformes digitals, sinó que també es pot manifestar en professions altament qualificades, com el periodisme.
En el supòsit analitzat, la treballadora desenvolupava funcions de corresponsal per a Onda Madrid en diversos municipis del nord-oest de la Comunitat de Madrid. La seva tasca consistia a cobrir esdeveniments informatius, elaborar cròniques, realitzar entrevistes i remetre diàriament continguts a l'emissora. La periodista sostenia que la seva activitat es desenvolupava sota les directrius de l'empresa i va sol·licitar judicialment el reconeixement d'una relació laboral indefinida no fixa.
La controvèrsia girava entorn de si l'activitat podia considerar-se una col·laboració professional independent o si, per contra, existien prou indicis de subordinació empresarial. Tot i que inicialment el Tribunal Superior de Justícia de Madrid va negar l'existència de relació laboral, el Tribunal Suprem va revocar aquest criteri i va confirmar la sentència d'instància que havia reconegut la laboralitat del vincle.
La sentència destaca diversos elements reveladors de dependència. Entre aquests, que la periodista mantenia contacte diari amb els responsables d'informatius, els quals li indicaven les notícies que havia de cobrir i l'enfocament periodístic que els havia de donar. Així mateix, no disposava de llibertat per rebutjar encàrrecs, havia de romandre disponible de manera permanent i actuava amb exclusivitat per a la cadena, sense possibilitat de comercialitzar les seves cròniques en altres mitjans.
El Tribunal també va posar el focus en l'existència d'alienitat. Les cròniques elaborades per la periodista passaven a disposició exclusiva de RTVM, que decidia lliurement si les emetia, quan fer-ho i en quins espais informatius. A més, l'empresa facilitava determinats mitjans materials per a la realització de la feina, com ara gravadores, micròfons i acreditacions identificatives com a corresponsal de l'emissora.
Un altre aspecte rellevant va ser la forma de remuneració. Tot i que formalment la periodista emetia factures mensuals en funció del nombre de cròniques realitzades, el Suprem va constatar que les quantitats percebudes eren molt similars cada mes i que existia, a la pràctica, una garantia mínima d'ingressos. Aquesta circumstància reforçava l'existència d'una veritable relació laboral i evidenciava l'absència del risc empresarial propi del treball autònom.
La resolució recorda, a més, que la qualificació jurídica d'una relació no depèn de la denominació que les parts atorguin al contracte ni de la forma de facturació utilitzada. El que és determinant és la realitat de la prestació de serveis i la concurrència efectiva de les notes de dependència i alienitat previstes a l'article 1.1 de l'Estatut dels Treballadors.
En atenció a totes aquestes circumstàncies, el Tribunal Suprem va estimar el recurs de la periodista, va anul·lar la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid i va confirmar la declaració que la relació mantinguda amb Radio Televisió Madrid tenia naturalesa laboral indefinida no fixa des del 21 de maig de 2004. La sentència constitueix un nou pronunciament rellevant sobre la figura del fals autònom en l'àmbit dels mitjans de comunicació i reforça la doctrina que prioritza la realitat de la prestació de serveis davant de les aparences contractuals.